La primera és molt bona, un país africa està preparat per organitzar un esdeveniment de les dimensions d'un Mundial, segurament desprès de l'èxit organitzatiu la ciutat de Durban (també a Sudàfrica) presentarà candidatura per organitzar el Jocs Olímpics del 2020.
La segona cosa que ha posat de manifest és aquesta insuportable barreja de política i esport per part de tothom. Un exemple clar és l'eliminació de França a les primeres de canvi. Alguns jugadors van demanar entrevistar-se amb el President de la República Francesa per donar la seva explicació dels fets (?). I que hi pot fer un President d'un país si un equip de futbol no juga be?
La premsa esportiva en general a tret tots els tòpics (dolents) dels rivals a qui s'havia d'enfrontar la seva selecció, això a passat a gairebé tots els països.
El resultat ha sigut just, ha guanyat la selecció que millor ha jugat, Espanya. Però a qui si que hem de fer un punt i a part.
Aquí si que la barreja de política i esport ha estat insuperable, la tornada de la selecció guanyadora amb la lògica alegria dels seus seguidors, ha sigut aprofitada per periodistes, polítics i el Rei (tots molt espanyols), per llançar uns missatges barrocs i casposos d'unitat. Els periodistes, els polítics i el Rei, han dit, que si estem tots units, Espanya funciona, bla, bla, bla... Quan és clar que Espanya porta molts anys unida i no ha funcionat mai. També ha anat molt be al govern espanyol i el seu President, tenir el poble distret amb "la Roja", per que durant els mundials ningú ha estat massa pendent de la crisi, de la pujada de l'IVA, i del seu fracàs com a President de torn de la Unió Europea (on el ridícul ha sigut de dimensió còsmica).
El paper paranoic i esquizofrènic de la caverna esportiva espanyola (tota, premsa, radio i televisió), queda recollida en aquest acudit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada